Asesoramient nutricional basat en la ciència

Presentar diabetis tipus 1 (DM1) suposa un repte a molts nivells:

El primer repte és aprendre a comptar hidrats de carboni (HC), conèixer conceptes com l’índex glucèmic (IG) i càrrega glucèmica (CG) dels aliments que et menjaràs.

• Pesar els aliments 
• Saber si interpretar taules i etiquetes nutricionals (el pes és en cru o en cuit, amb el líquid escorregut o no, dels hidrats de carboni quina quantitat és fibra..) 
• Saber calcular, si es fa menjar per més d’una persona, quina quantitat menjaràs 
• Saber de manera visual, el més aproximat possible, la quantitat d’HC que porta un plat o la beguda d’un restaurant. 

El segon repte és calcular els requeriments diaris la insulina (ràtio insulina/ració de carbohidrats i sensibilitat a la insulina) per tenir el màxim de temps possible la glucosa en rang. - Menjar en funció de l'Índex glucèmic o de la quantitat de CH 

• Menjar una determinada quantitat de menjar 
• No menjar cert tipus d'aliment si estàs en hiperglucèmia o al revés. 
• Fer més o menys temps d'espera en funció del què menges 
• Tenir en compte si es farà activitat física 

El tercer repte, que a vegades se’ns oblida, és d’indole psicològica. La diabetis és exigent i demana que la persona també ho sigui, que tingui unes bones pautes i un bon control alimentari, que no deixi cap àpat a la espontaneïtat o a l’atzar. Aquest control exhaustiu sobre el que es menja probablement augmenta el risc a presentar un Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Segons alguns estudis (1), fins al 60% dels pacients amb DM1 poden complir criteris de TCA (Diabulímia, Trastorn per afartament, Síndrome del menjador nocturn i formes no específiques).

A més ser jove i ser dona suposa un major risc. Amb un inici de la majoria dels TCA entre els 18 i els 22 anys.(3) Les dones tenen el doble de probabilitats de desenvolupar un trastorn alimentari en comparació amb els nois (3,8% i 1,5%, respectivament)(4). Quan un adolescent amb DM1 vol perdre pes, pot fer-ho deixant de menjar, vomitant, fent un exercici intens o no injectant-se insulina. Aquesta reducció de la dosi requerida d'insulina amb l'objectiu de disminuir el pes es coneix com a diabulímia. Un estudi d'adolescents d'entre 12 i 21 anys va trobar que el 10,3% de les noies s'havien saltat la insulina i el 7,4% havien pres menys insulina per baixar de pes, en comparació amb l'1,4% dels nois. (5) (6)

L'omissió de les dosis necessàries d'insulina pot accelerar el desenvolupament de complicacions cròniques (retinopatia, neuropatia, nefropatia diabètica, ceguesa, osteoporosi), i increment de complicacions agudes (cetoacidosi diabètica, hipoglucèmies) i en casos extrems la mort. (2)(7)(8) De fet, la diabulímia s'ha associat a un risc de mortalitat fins a 3 vegades superior, després d'ajustar per edat, hemoglobina glucosilada i IMC. (8)

Cal dur a terme avaluacions rutinàries per identificar conductes de risc i trets de trastorn de conducta alimentària, així com valorar aspectes clínics que suggereixin el quadre (per exemple, ingressos repetits per cetoacidosi diabètica a causa d'omissió de dosis, per tal de detectar de manera precoç els signes d'alarma de TCA en aquesta població especialment vulnerable.